El cor tremolant et fa que no sàpigues si
vols que este maleït dia es tanque o que no acabe mai perquè
demà, res serà
igual. Farem un ull al voltant i escoltarem un silenci que serà ocupat per cridòria, hi
haurà soroll, però no escoltaré les
veus amb que he crescut com a persona i com a periodista.
Sempre diuen que al calaix dels rècords només queden arxivats els bons moments,
tal volta siga veritat encara que dubte i molt que hui, 18 de decembre de
2012, un dels pitjors dies de la meua vida, no ocupe un lloc al meu cor per
sempre.
M'haguera agradat estendre el meu abraç a tots (bé, no a tots però sí a molts,
a la majoria; però no vaig a ser hipòcrita quan
hi ha d'altres eixides d'esta casa que simplement no em commouen). Jo
vull
estendre tota la meua estima amb qui m'ha portat de la mà, a qui no ha mentit mai, a qui ha lluitat per tots i a tots aquells que
hui m'han tornat a demostrar la seua qualitat com a gent, com a professional, com a
home o com a dona, com a PERSONA, com a esser humà.
A tots els que m'han fer sentir
orgullosa d'uns que sempre seran els companys de la que considere ma casa
professional, m'haguera agradat no sentir-me tan aborronada i poder trobar
paraules que pogueren descriure el ventall d'emocions viscudes en esta jornada;
però ara quan encara les sensacions s'acumulen continue pensant que el
diccionari és massa curt.
Només queda pensar que la veritat només és una, que el camí tèrbol
esdevindrà en camí plà i
que el sol tornarà a eixir. Eixirà..., potser no demà, però cal que isca per
continuar honrant a una gent que amb el coratge de tindre la veritat al cor i
la raó al seu costat ha de continuar lluitant.
Com nosaltres, els que quedem, continuarem fent-ho per vosaltres. Per ells, perquè mereixen que la seua vida professional, la seua empremta, el
seu fruit, la seua herència no esdevinga en passat ni resignació sinó que
siga l'arrel d'un futur que només existirà perquè ells ho mereixen.
