jueves, 27 de noviembre de 2014

CRITS, SILENCI, IRA, LLÀGRIMES…TAMBÉ PER LA GERMANA XICOTETA


   Silenci, foscor, llàgrimes. Ira, ràbia,  impotència, incredulitat.
    El temps passa, el món roda, la vida continua. Hi ha pàgines sense acabar de llegir,  però els records mai envellixen. L’orgull tampoc.
   Fora disfresses. Cap alt, mirada neta, consciència tranquil.la. La vida passa. Sorgixen nous escenaris. Nous càntics, vells records.
 I t’enyorem.
   Què s’ha fet de la teua mort? Res ha sigut com digueren. L’assassinat no va donar vida, a ningú, ni a enlloc….
   Ja fa temps, dotze mesos, però cada volta són  més els que raonen en què hagueres pogut viure. Necessitaves canvis de pintura, mobles, roba i habitants. Fins i tot d’alguns dels que ara et ploren, d’altres que t’utilitzaren i d’un grapat que, fins i tot amb la teua mort, han alçat banderoles amb què han pretés tapar les vergonyes que també mostraren ells (sí, també ells) quan de tu s’aprofitaren.
El fum no ho tapa tot.

   No calen mentides, el món només roda en una direcció. I tots fem camí, deixem petjades, ombres, crits…silencis.



   Calia que visqueres adéus i crits per sobreviure en l’infern que et va envoltar, però tal volta, amb altra gent que t’estimara ara estaries veient l’eixida del sol en una nova albada.
   Estimada llar, et trobem a faltar. Els que t’escoltaven i els que et criticaven, els apologistes i els detractors, els d’ací, els d’allà.
   Oblidem vells rancors, disputes estèrils, guerres infructuoses, records inútils, antigues guerres, infructuoses nostàlgies…Anem tots cap al cel  i lluitem per la teua nova veu, la que es farà sentir amb altres tonalitats, altes melodies, altres sons..
    Perquè el teu crit de vida és ensordidor i ressona com ressona el so de les campanes que ningú no sap d’on venen, però et recorda cada divendres a la mateixa hora… des de fa ja un any.
   Un any, vell passat i tot un món per fer, per a creue en ell. Cregam i lluitem en un nou temps, una nova societat, un nou món, un nou so….per això cal que anem fent, tant se val si passen dotze mesos, tretze, catorze….dies, mesos, anys, ningú es mort mentre queden records, viu la memòria i no s’ha fet justícia.
   S’apropa el dia, arriba el nou temps, les campanes deixaran de tocar silenci i el so serà  tan ensordidor que obrirà d’il.lusió  en cada cor que encara plora i cada llàgrima que encara cau.

Seguidores