Plou,
per fer més gran el mal, per pessigar més el cor, plou. I darrere les finestres
el cor plora com cau l’aigua. I plora l’ànima. Perquè, el temps no repara, el
temps no tanca ferides, més bé succeïx el contrari, fa grans les cicatrius i
continua envaint el cor de ràbia, injusticia i, tal volta, allò pitjor que pot
sentir un ser humà: decepció.
Des
de fa 3 anys ( i més enllà), se’n acusa els treballadors de mooooltes coses: de
callar, de mentir, de manipular, de deixar fer, però, això no és exactament
real (quants treballadors engolen ordres per parar la taula als seus fills?). No, nosaltres, els treballadors, no fórem, no som culpables, no som eixos els
que manaven (de veritat), els que signaven les nostres nòmines alhora que
regalaven contractes als seus amics o programaven programes especials per
engrandir les despeses d’una nau que navegava cap al més gran sisme submarí mai
viscut en un mitjà de comunicació.
En
tots els col.lectius hi ha de tot, gent més permissiva, gent més lluitadora,
gent més meninfot i gent…..gent. Però
uns i altres, els treballadors no som els que seurem a l’audiència nacional el
proper 11 de gener. Els treballadors estarem a les portes de l’Audiència
Nacional. Ni tan sols s’asseuran qui reialment hauria d’estar assegut en una
banqueta com a culpable de la destrossa de la vida de 1600 persones i 1600 famílies,
que no som més ni millors que tants milers d’extreballadors d’empreses que han
fet fallida els darrers anys i que per desgràcia hi ha en la nostra societat
que ens envolta.
Però pocs d’eixos treballadors i treballadores es veiérem
despatxats per un email a les 3.30 de la matinada asseguda en el lloc de
treball (qui tinguérem la sort d’estar dins de la seu de Ràdio 9 en eixe
moment) envoltada per la policia nacional com si fórem perillosos delinqüents.
D’això
fa tres anys i tots, tots, som víctimes de la injustícia de ser ninots amb qui
jugaren durant anys els polítics.
No
som víctimes per patir un ERO (que també), no som víctimes per quedar-se sense
treball (que també), som víctimes perquè durant més d’una dècada patirem tot
tipus de pressions que convertiren el lloc de treball en un lloc d’angoixa.
Companys que feia 15-10 anys compartíem
sopars, treball, il.lusió, felicitats, somnis, ens convertirem en estranys,
alguns deixaren de parlar-se’n, altres (quasi germans encara que sense la mateixa
sang) es negaven a treballar junts, fins i tot hi havia d’alguns que veient
apropar-se el precipici, decidiren aprofitar els recursos en benefici propi,
utilitzar hores de jornada laboral per estudiar, fer negocis personals, o fins
i tot aprendre a bussejar per internet i calfar cadira mentre s’esgotava el
temps reglamentari de fer faena.
Altres
lluitaven a la japonesa, intentant fer el millor programa cada dia, simplement
intentant sent honestos amb el servei públic amb què creiem.
El
temps i la consciència de cadascú queda en l’interior de cadascú. No sóc jo qui
jutgarè mai a ningú, però tots, en algun moment d’estos tres anys, hem fet les
nostres personals reflexions, perquè només nosaltres, cadascú com a individu,
sap la veritat d’allò que ha fet, allò que ha viscut i allò que ha sentit,
encara que donem veu a la ràbia o agafem la pancarta que ens interesse en cada
moment.
Eixes
reflexions són les úniques reals, eixa és la veritat.
Com
veritat és el fet que han passat 3 anys i es manté la manipulació (sí, RTVV no
és l’únic mitjà manipulat en esta
societat valenciana per uns o altres interessos polítics o econòmics) la
injustícia, el silenci i el meninfot de molta part de la societat per esta
mancança d’un mitjà propi.
L’oratge
ha volgut que les últimes hores molta gent (la majoria fins i tot declarada no espectadora
de RTVV) haja trobat a faltar un mitjà de comunicació que l’informara durant 24
h. de tot allò que està passant als nostres carrers, pobles, muntanyes….
Eixe
és el servei que feia RTVV, eixe és el que indica l’Estatut d’Autonomia ha de
tindre, SALVAME ja el veuen en cadenes privades.
Per
això, qui estes lletres signa, hui no alça la veu amb l’objectiu de recuperar
un lloc de treball, és només una ciutadana que vol viure amb els mateixos drets
que qualsevol ciutadà de Barcelona, Bilbao, Múrcia, Sevilla, Albacete o Ferrol.
Sóc una persona que vull conéixer què passa al meu poble per la gent que senta
el meu poble que estime el meu poble i que visca al meu poble.
Per això, jo
demà tornaré a alçar la veu, NO per un joc de treball (que tal volta tinc la
sort de tindre), alçaré la veu perquè esta societat mereix deixar-se de ser
víctima d’uns i d’altres i perquè de
vegades, QUI NO REPARA DRETS CONSOLIDA INJUSTÍCIES.
